granada, intensitat i tendresa

“El duo és la millor formació del món”. Ho comenta la Sílvia Pérez Cruz a l’acabament d’Abril 74, després que la veu dels seus pares n’haguessin cantat el final. I li dono la raó, i de pas em trec el barret, perquè després d’haver escoltat “granada” aniria proclamant aquesta certesa als quatre vents.

A la portada del disc, una llum discreta il·lumina el perfil dret de la cara del Raül Fernández i l’esquerre del de la Sílvia Pérez Cruz. Aquesta és la primera pista que ens insinua com es complementen, formant entre els dos un nou rostre i una nova manera de fer. Es presenten amb el nom i els dos cognoms. Potser així ens avisen, subtilment, que han creat i interpretat a bandes iguals. Si acabem d’afilar prim, amb lletra minúscula i vermella, apareix el títol repartit en tres síl·labes, i directament penso en els tres significats.

Una fruita. Un projectil explosiu. Una ciutat que ha vist néixer Morente i Habichuela. Això és granada: la dualitat d’interpretacions. Una connexió, entre el Raül i la Sílvia, que es va començar a brodar, amb el fil de la complicitat, el 2006 al projecte d’Immigrasons. D’aquella etapa, encara m’arriba el so d’una versió deliciosa del Joan Manel Serrat: Menuda.

Ha anat passant el temps, han coincidit dins i fora dels escenaris fins que han decidit treballar junts. Fent un pas més endavant, perquè s’han atrevit a versionar autors tan diferents com Albert Pla o Robert Schumann. En aquest disc, han obert la porta, sense cap mena de prejudici, al flamenc, al clàssic, al jazz. És així com Édith Piaf ha gosat entrar-hi, i al seu darrere Leonard Cohen i Lluís Llach. I no massa lluny Enrique Morente i Violeta Parra. I per alguna finestra s’ha filtrat fins i tot “El cant dels ocells”.

Per tant, han escollit un repertori molt conegut i arrelat. Però possiblement aquest risc no l’haurien assumit si no fos perquè són cançons que els emocionen. Més enllà dels gèneres, fugint dels límits, han creat versions amb identitat. Versions que apropen distàncies quilomètriques, si és que es pot mesurar el trajecte entre “Papa vull ser torero” i el romanticisme alemany del segle XIX. Si aquesta fita impossible ara camina a bracet és perquè comparteixen un mateix llenguatge. És així com evidencien, sense que sigui cap pretensió, que la música no té fronteres.

Són cançons que han estat despullades. Només hi ha guitarra i veu, i tot i això, et dóna la sensació que no cal afegir-hi res més. Un so net que et permet sentir com passegen els dits entre les cordes i com la Sílvia agafa aire per tornar a entonar. Aleshores tanques els ulls i t’imagines que estan tocant just davant teu, respectant cada silenci. La guitarra acompanya la veu, es complementa des de la delicadesa d’un harmònic fins a les esgarrapades de distorsió. Així, cadascú té el seu espai i la seva expressivitat. Granada és l’equilibri intel·ligent, aquell que fins i tot en la contenció i la sobrietat, expressa.

L’escoltes i et sedueix un so dolç, que és fràgil però que no es trenca. És capaç de despertar-te tots els sentits. Una veu que abans de cantar i d’interpretar, sent. Un disc que neix de la sintonia entre dues persones. És la fusió la que els ha permès crear un nou llenguatge, de colors i de registres diferents. Té la força per transmetre tant quan la seva veu et xiuxiueja a cau d’orella, com quan es transforma en un volcà. Aleshores la lava és foc, passió, emoció. Se t’eriça la pell. I viatges, a la seva Granada, que ja no és una ciutat sinó un nou món on hi ha esclatat la revolució dels sentiments.