Gemma Pellissa. Glopades de riu

Ressenyar avui aquesta obra té per a mi una significació especial. La seva autora, Gemma Pellissa Prades, nascuda a Tortosa l’any 1986, ha estat companya meva al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. És una persona encantadora i molt competent, a hores d’ara Doctora en Llengua i Literatura Catalanes i becària postdoctoral a la Universitat de Harvard. Com veieu, poca broma.

Jo ja coneixia el seu vessant com a creadora i havia llegit a Núvol algun dels seus textos, però res no m’havia preparat per a la suggeridora sensació que m’ha produït el seu primer llibre en solitari, el recull de relats intitulat Glopades de riu (Voliana Edicions, 2015).

El volum està format per 21 relats breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no podem oblidar l’origen de l’autora. Tanmateix, em sembla un encert que el nom del riu no hi aparegui. És un recurs que aconsegueix que els relats adquireixen unes connotacions més àmplies, més extenses, gairebé compartides per tots els territoris que posseeixen un riu tan potent, tan present, un riu o Riu que marca la vida de tothom que el té a prop.

El primer que m’ha sorprès és el caràcter torturat i tèrbol de la totalitat dels relats. M’imaginava una narrativa més amable, més iniciàtica, més de recuperació melangiosa d’un passat feliç. Us puc assegurar que m’equivocava de ple. Amarats de nostàlgia i de records de la infantesa (els nens o els adolescents són els protagonistes de la majoria d’històries), els relats de Glopades de riu transmeten una tristesa i una foscor infinites. Des d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un dolor… Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho domina encara que sembli absent o, en alguns moments, passi desapercebut. Aquesta sensació és només un miratge. El riu hi és sempre. Tot i tothom (animals, persones, sentiments) neixen i moren al voltant del riu, i la vida i la mort es mostren tal com són. Clarament. Les dues cares de la mateixa moneda.

M’ha sobtat el fatalisme a què ens aboca Gemma Pellissa. Potser perquè la conec i no m’ho esperava. M’ha desassossegat profundament. M’ha embadalit i m’ha inquietat aquest seu espai vaporós i imprecís, en el qual només podem entrar si acceptem la informació que l’autora ens fa arribar de manera inflexiblement dosificada, amb una cadència lenta i desesperant, amb les mateixes glopades que apareixen al títol. Algunes històries contenen elements fantàstics, vagament místics. D’altres ens mostren un univers tancat, un món que s’insinua més que no s’explica, que ens obliga a aventurar i a intuir. Per damunt de tot el volum hi sobrevola una estranya màgia, que m’ha recordat moltíssim la boira i l’ambigüitat d’una novel·la també de riu que m’encanta: No et miris el Riu, de Mònica Batet. De fet, la mirada de la Gemma i de la Mònica convergeixen en aquest terrible enfocament de ressons deterministes, en la idea del riu com a origen i com a final, com a influència indefugible, com a tirà irredempt.

El que més m’ha impactat del llibre, però, ha estat el tractament que l’autora fa de la infantesa. En molts dels relats, els protagonistes viuen la infantesa com quelcom allunyat de la comoditat i del confort emocional, com a sinònim de patiment, de vexacions, d’incerteses, de pors. M’ha colpit, alhora que m’ha fet arribar alguns ressons d’autores del passat. Rodoreda, Víctor Català… És una mateixa manera d’enfrontar-se a la inclemència del món. Sense amagar-la, sense defugir-la. Compartint-la. Posant-la sobre el paper amb sinceritat i llibertat, com fan els bons escriptors.