Els nostres amors incòmodes, la nostra estranyesa

L’Editorial Moll publica Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, de Cèlia Sànchez-Mústich. Un encreuament de coordenades, sempre secretes, emmascarades per un estil, un xifrat, un alfabet personalíssim, que ens condueix a plaer pels laberints, per les ciutats de dubtes, abandonaments, riallades, nueses i clímaxs, dels seus contes.

Cèlia Sànchez-Mústich és una autora rotundament perversa. M’explico: ha conquerit —amb un amor desmesurat envers el treball d’escriptora, de dona que vol modular-nos l’emoció, i un compromís continuat amb l’exigència que comporta grimpar i superar els pedregams de l’ofici— l’equidistància, el punt feliç d’equilibri entre el joc i la transcendència, entre la densitat i la ingravidesa. I és des d’aquest encreuament de coordenades, sempre secretes, emmascarades per un estil, un xifrat, un alfabet personalíssim, que ens condueix a plaer pels laberints, per les ciutats de dubtes, abandonaments, riallades, nueses i clímaxs, dels seus contes, tot robant-nos el mapa de la ruta que ella ens tempta a emprendre i sense deixar-nos entrellucar l’escaleta del viatge. I és en aquest punt mig de la corda, en aquesta estança, dins la cabina del conductor o a recer de la talaia des d’on escriu i on hi ha entrat amb la clau de l’emoció que es deixa modelar per la intel·ligència, des d’on busca espiells, afina la punteria i —amb intencionalitat perversa, m’hi— ens dispara amb la bala de la ironia. I que ens commou, vet-ho-aquí.

En les filigranes d’Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, mai res és el que podria semblar de bon principi. Amb una construcció acurada, madurada, preciosista sense ratllar el barroquisme i de llenguatge fluid, quasi rítmic, sense flirtejar tampoc amb la immediatesa ni amb les concessions a un discurs planer, l’autora ens aboca a l’imprevisible. I no titubeja a l’hora de triar les eines, el calibre de les pinces i la duresa del grafit, per aconseguir els seus propòsits: construeix viatges circulars, però no resseguint una corba de nivell, sinó lligant-nos al vagó d’una atracció de fira. La que ara s’enfila, ara gira inesperadament, ara discorre plana perquè admirem, sota nostre, allunyats, els trànsits atzarosos d’uns personatges que som nosaltres, i la que ens precipita al buit abans de retornar-nos, remoguts i amb un rictus dels que transformen, al quilòmetre zero. El conte, per viure en la gràcia d’aquests efectes, ha de mantenir la tensió, ha de voler assemblar-se un xic més a un poema que no pas a una novel·la. I l’autora, que domina tots tres registres, ha sabut dotar les catorze joies del llibre —i com ja ens tenia acostumats amb anteriors reculls— d’aquesta vida, d’aquesta fisicitat que ens empeny a passar pàgines fins a descobrir la sorpresa que intuïm que amaga la darrera de les frases.

És sorprenent la forma com Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més aconsegueix convertir en naturals, fresques, quotidianes i, fins i tot, necessàries per a arrodonir i salpebrar les nostres biografies, tot un compendi de situacions inversemblants a primer cop d’ull, hilarants, un punt estrambòtiques i rarament possibles de viure, que diríem. Plantejaré una hipòtesi per mirar d’esclarir el perquè: la Cèlia ens fa patir i fruir les seves històries perquè en totes hi perfila un personatge que sempre s’acaba semblant massa a nosaltres mateixos. És, doncs, una escriptora intel·ligent, observadora fins a extrems insospitats, dissectora del món que viu de forma indissoluble amb els que hi vivim. Indiscutiblement, el seu terreny és el paisatge humà. Els referents externs, que hi són, i molt escollits, emmarquen i prou: no condicionen l’acció perquè no és necessari que ho facin. Com en un pla seqüència, qui se la juga són els personatges i el seu jo. I aquí, se la juguen i guanyen la partida.

No sé si aquesta hipòtesi és demostrable o falsable: caldria recollir les impressions de tots els lectors —que seran molts— que devoraran el llibre. Ja us avanço, però, que en el meu cas sí que ho és, de confirmable: ara m’adono que en llegir-lo, i perquè m’ho manava l’autora, he entaforat dins la maleta de viatge tots els meus personatges, les meves fantasies interiors, i he hagut de retrobar tots els meus amors incòmodes, la meva perversitat, el meu voler donar-me, les meves necessitats, els meus secrets, tota la meva estranyesa; i que he estat jo qui ha transitat dins les paraules i l’atmosfera del llibre. És per aquests viaranys, que l’impossible esdevé vivència. I és per això, segurament, que llegim. I és perversa, la persona que escriu amb aquest propòsit. I necessària, hi afegeixo. Ara, llegiu-lo vosaltres. Veureu com, després, reescriurem plegats, i en primera persona del plural —“els nostres amors incòmodes, la nostra estranyesa…”—, aquest darrer paràgraf.