Dies de cel groc

Una noia amb nou dits, la recerca d’un centenar de desconeguts que comparteixen el nom en una llista i, ara, un cel groc. L’originalitat és indiscutible. Aquestes són les tres obres que completen el repertori literari de l’escriptora Laia Fàbregas. L’última, Dies de cel groc, recentment publicada per Ara Llibres, l’ha consolidada a Catalunya i Holanda, on publica simultàniament.

La Sira i en Nil presenten el nexe més fort que es pot tenir, el de la sang. Són germans. El primer capítol de Dies de cel groc condensa en una única pàgina la seva història i la seva peculiar relació. “El meu germà només tenia sis anys i ja havia decidit que no seríem amics”, diu la Sira. I mai no ho van ser. En Nil tancat a l’habitació i en Nil que marxa de casa només assolir la majoria d’edat. La Sira que, des de la innocència més ensucrada de la infantesa, es fa castellera i només somia en això: abraçar les mil tonalitats del cel des de les altures. Si es groc, millor. Quan un és expert del cel i de les alçades, assenyala la Sira, pot veure aquestes coses. Cels de tots colors.

Dies de cel groc explica aquesta unió que mai no troba un encaix: la de la Sira i en Nil. De fet, són ells mateixos els que s’aboquen al passat per narrar la seva història. La Sira, primer, situa el lector entre la seva família i les seves peripècies d’adolescent i deixa oberts milers d’interrogants familiars que, des de la seva mirada plena d’ingenuïtat, no sap resoldre. En Nil, després, completa la història de la seva germana petita omplint tots els buits que va deixant pel camí i responent, així, a totes les incògnites familiars. La tònica narrativa aconsegueix que el lector no badi. En Nil, des de la plena consciència, ofereix tot un grapat de sorpreses sobre la història de la seva família que la Sira havia anticipat però sense saber-ne precisar els perquès.

Més que la història de dos germans, potser es tracta de la història d’una família. O d’una història de secrets familiars. Si en Nil i la Sira mai no troben el seu nexe és perquè el primer carrega sobre les seves úniques espatlles tot el pes dels enigmes familiars. La Sira, més lleugera que un fil, els desconeix. El primer n’acaba turmentat. La segona no entén per què és així el “bitxo raro” del seu germà però segueix sent feliç sense dificultats. Dos ànimes dispars amb personalitat pròpia, ben tangibles i als quals el lector acompanyarà en el relat de les seves vides sense poder-los deixar escapar.

L’argument principal se serveix d’un tercer personatge, l’escriptora Cecília Sicília, per trobar una connexió invisible entre els germans. Aquest personatge enigmàtic, que amaga el cap darrere d’una làmpada i que escriu sobre herba roja, reafirma la pronunciada creativitat de la seva creadora. Arriba la Cecília i, amb ella, tot un seguit d’històries paral·leles de ficció amb granotes com a protagonistes. La fina barrera entre ficció i realitat és gairebé inapreciable en aquest llibre. El lector va caminant per un laberint. Correrà pels seus passadissos amb una alenada i, quan menys s’ho esperi, tindrà sobre les mans un ventall de respostes i d’inesgotables sorpreses. Per poc que ho sembli, tot té el seu sentit.

La història narrada a dos veus permet a l’autora custodiar la tensió narrativa amb mestria. Els petits avançaments del relat que fa la Sira s’ajusten a la tècnica del tiro la pedra i amago la mà. Això és així però, ep, no em preguntis més que no en sé més. En Nil, al darrere, ensenya pedres, mans, dits i ungles i provoca una forta explosió de respostes. La Sira encomana rialles; en Nil apaivaga les dosis d’humor i exprimeix el suc més agre de la història. Tot amb un llenguatge distès i directe que, des de la senzillesa, atrapa el lector i el convida a llegir amb facilitat.

Hi ha petites històries afegides de ficció en forma de granotes apocalíptiques o d’herba roja. També hi ha grans embranzides d’imaginació. Però, per sobre de tot, hi ha una història tan real com la vida mateixa.