Deixeu el teatre, sortiu al carrer

Al Teatre Nacional podeu gaudir de la intervenció itinerant La naturalesa i el seu tremolor, de la Societat Doctor Alonso. Després de veure’s en algunes ciutats europees arriba de nou a Barcelona i ens convida a donar un volt. Ivan Alcázar l’ha vist i ens en parla a Núvol.

André Breton proclamava als anys vint allò de “Deixeu-ho tot… sortiu als carrers”. Ell mateix havia emprès una fugida cap endavant (o cap enlloc, o cap a un altre lloc) l’any 1924 amb l’Aragon, el Morise i el Vitrac, i s’havien empescat una ruta sense objectius ni destinacions concretes, doncs com a tota finalitat tenien l’abandonament dels estris i els espais de l’art convencional. L’espai (tot l’espai) s’obria així com un subjecte vibrant, tremolós, i un pas rere l’altre l’allunyament del taller assegurava un èxit tan rotund com imprevisible i de resultats indesxifrables.

D’una manera semblant, els de la companyia General Elèctrica (Aragay+Bernat&Cia) van anar (a inicis del 2000) carregant-se els convencionalismes escènics, de les cases dels amics al subsòl urbà (l’undergound), dels retrats generacionals trinxats a l’assagisme Fluxus, i segueixen ara per separat amb les seves lluites coherents i en la mateixa direcció, més o menys, si bé aquest sentit s’ha anat ramificant. En el cas del Tomàs Aragay i la seva parella artística i quotidiana, Sofia Asencio, des del seu camp base empordanès van muntar el Festival Mapa concebut com un laboratori rural i atrevit (totes dues coses a la vegada), i van oferint regularment peces escèniques que escapen sempre de l’argument i la interpretació (actoral, volem dir).

Vam poder veure per primera vegada la intervenció itinerant La naturalesa i el seu tremolor el passat mes de juny a la Quadrienal de Praga, una trobada internacional dedicada a l’escenografia. Els pacients del Doctor Alonso vam reunir-nos un matí, allà ens van posar uns auriculars i ens van passejar per la vora del riu Moldava i per tot de carrerons. Els ponts es presentaven, de sobte, com relacions entre un concepte i el proper, més enllà de la seva pedra i la seva funció espacial. El mateix Aragay ens va recomanar de no dir res, de romandre atents als sons que un micròfon captava de l’ambient, i de les paraules que una veu en off ens anava dictant, com una walking conference centrada en la filosofia de la percepció. Vam anar amunt i avall fins a pujar a un autobús que ens va portar a un parc a la perifèria de la ciutat, amb atraccions d’estètica soviètica i un gran panorama tronat que mostrava les miniatures i diorames d’una de les fites històriques nacionals. Travessàvem caminant un bosquet i era emocionant, sèiem a contemplar l’entorn i era íntim. Poesia, filosofia, paisatge… potser performance? Quin placebo escènic era aquest, tan senzill i complex alhora? Final de festa: tot el grup de passejants competint en una pista d’autos de xoc.

Fa pocs dies, en el marc del Festival IF, de nou hem sentit la tremolor de la naturalesa segons el Doctor Alonso. El punt de partida és el TNC, però de seguida sortim del mausoleu teatral per fer cap a un jardí lateral. La grada ens convida a seure, però mirem simplement un pany de gespa. La veu altra vegada fa desfilar les idees sobre la percepció de la “realitat” segons Kant, Sartre o Berkeley. Recorrem els magatzems del teatre, tot maletes i lleixes i llum somorta. Sortim del recinte i travessem el carrer i podem emmirallar i fragmentar els pensaments sentits a les superfícies cubistes del teulat dels nous Encants. Baixem pel carrer Tànger, un tren passa i el so als auriculars es fa ensordidor. Al taller de fusteria del TNC, la natura és una fantasmagoria en format videoart. Pensem en una possible familiaritat alonsiana d’aquest espectacle (tan poc espectacular), amb la contemplació pausada de les imatges de l’Andrei Rublev (una panicografia) o amb les troballes aristotèliques de la Introducció a la introducció. Espectadors peripatètics, oients d’una “dramatúrgia del jo” (del propi espectador), ¿Què veiem, quan ens movem pel palimpsest urbà? Què percebem, en l’escenari quotidià sense telons? Què sentim, en el plec entre l’exterior i l’interior? Heus aquí el que trobem quan abandonem la còmoda butaca i emprenem un passeig que sembla un encreuament de City Tour, de lliçó de l’escola de l’espectador i del curset accelerat de filosofia de Gombrowicz. Fi de festa barcelonina a l’Associació sociocultural de la comissió de festes del carrer Ribes. La canya de cervesa i el pintxo de morcilla mariden bé amb Bach.