Carta entreoberta a Perejaume

El MNAC acull fins al 25 de gener de 2015 l’exposició Maniobra de Perejaume. L’artista de Sant Pol, convertit en historiador de l’art, hi proposa una mirada transversal sobre la creació artística catalana i la idea d’un possible fil conductor invisible que la faci recognoscible al llarg dels segles. Aquest dijous 22 de gener, se celebra al MNAC una activitat de cloenda, Miró les fosques, la presentació de Mareperlers i ovaladors, de Perejaume, amb la participació del mateix Perejaume, Marina Garcés i el poeta Jordi Cornudella, que ha adreçat aquesta carta personal a Perejaume. I l’artista hi diu la seva al vídeo que signa Noemí Roset.

Sant Vicenç de Montalt, 9 d’octubre del 2014.

Iep, Perejaume.

Això que ara t’apunto t’ho volia dir dimarts al MNAC mateix, però m’hauria embarbussat i t’hauria fet perdre un temps que no tenies, mentre políeu els últims detalls per la inauguració de l’endemà. Millor, que així ho tindràs escrit.

Quina meravella. Quina gran meravella. Els termes que gasto i vull gastar són subjectius: el meravellat sóc jo. Podria provar d’objectivar-ho, esclar, projectar-me enfora i assajar una mirada com de crític, però no. La veig des de dins, la teva maniobra, perquè hi estic ficat de fa prou temps per sentir-m’hi implicat, enxarxat, complicat, i la madeixa és per dins que m’escalfa. La cremor de dimarts recorrent l’exposició encara em cou i te’n vull destriar unes quantes brases. En desordre, però tant hi fa.

Per començar hi ha el lloc i la il·luminació, que conviden al respecte. El que es diuen les obres entre elles s’ho diuen en veu baixa i si es miren és de reüll. Val més així, que nosaltres també les puguem escoltar i mirar sense estridències ni esclats. Que no ens eixordin, que no ens enlluernin, que la complicitat no vol xafarderia. No ens hi hem pas de distreure. Res de broc gros: el bec estret, que fila millor el vi. La tenuïtat va a favor de la força, i no és cap paradoxa: s’hi percep la fondària dels lligams. També hi va molt bé, com arribant d’un reraltar, la veu de l’Oriol Ponsatí dient les teves paraules. No em vaig parar a escoltar-les, però així i tot feien el fet. Em deien aquí dintre o per aquí sota hi ha un discurs, deixa’t portar i disposa’t a discórrer.

Hi ha un altre encert d’espai que és el joc de les distàncies. L’aire hi corre, entre les obres, i es fa dens o es dilata i així ens atura o ens empeny. Respiren aire fresc i el respirem: aire fresc, sense marcs que el masteguin. No em va costar d’endevinar com t’ho agraeixen, les obres, poder veure’s per fi sense cotilla, desfixades del mur o del fons de la capsa o girades d’esquena, en plena intimitat elles amb elles. És una mica com si es desobressin, trobo, com si es desacabessin. Una mica només, no és ben bé això. Potser és més aviat com si els haguessis ofert de tornar a l’obrador, al moment exacte del ja està, per reviure el record immediat de les mans que les palpaven fins que van veure-les perfetes. Em vaig imaginar que s’hi enyoraven, en aquell palp. Em van semblar molt satisfetes de reveure’s plenament artesanes, art-tesades.

Això potser es fa obvi sobretot en les mans de la marededéu i el nen, tan ben ressaltades pel vidre semiopac que ens les enfoca, o en el braç desmuntat de la geganta, o en l’esquena amb les nous excavades d’aquella talla gran, però passa el mateix amb totes les obres. I passa el mateix, també, amb les finors de Marià Manent en aquell pany de paret tot constel·lat de lletres. Com retroba el seu dia cada text, com reviu cada dia literari en el seu dia real, posat així al costat de les precisions meteorològiques que encara li fan al cas. I com se sumen l’un amb l’altre per donar la idea que el continu ve d’abans, del dalt-de-tot inabastable a la vista, i s’aboca al després, al més-avall que per llegir-lo hauríem de tenir la vista als peus. Quina manera més bonica i més precisa i més discretament vistent de fixar un lloc exacte i un moment precís d’una tradició que és justament això, tradició, perquè és ubiqua i perdurable. Quin bé de déu de núvols passant pel nostre cel.

Et vaig dir quina ràbia que no hi hagi catàleg, quina falta que fa. Però no acaba de ser veritat del tot. La ràbia la portava jo d’abans, i és la ràbia que em fan totes les inèpcies que han impedit que el catàleg ja hi fos el primer dia. La teva maniobra estarà molt bé que hi quedi perfilada i explicada en els teus termes, i que així es faci llibre per llegir i per guardar, però aquesta exposició no cal justificar-la. S’imposa ella mateixa amb el pes i amb el ritme que té, amb la seva triadíssima manera de convèncer. Qui sap si així no ho és més i tot, de convincent. Qui sap si així, escumada del discurs que en signa la naixença, no diu encara més.

Una cosa que dimarts em va dir, l’exposició, i que si jo no hi havia caigut abans pel meu compte és perquè fins en aquell instant tot ho havia anat veient des del discurs, o sigui des del pensament que les obres mateixes generen i t’engendren, és que la teva maniobra d’ara no pot ser més rigorosa ni més congruent amb les altres que has fet. És una nova corba de nivell, que pren sentit perquè s’afegeix a les altres corbes que fa tant que traces esbrossant els camins de l’obratge. Hi ha d’haver vall perquè hi pugui haver cim. Has parlat molt d’amagar-te, de la necessitat de l’oblit perquè tant d’obrament pugui encabir-s’hi, de no afegir més obres a la munió que ja en tenim tot al voltant. Ara ens exposes que amagar-te tu, ben avallat, és el revers de desamagar i acimar l’altre, de fer lloc i donar aire a les obres que ja hi eren, de despullar-les del marc que les emmascarava perquè puguem veure-les i retrobà’ns-hi. Jo m’hi vaig veure emmirallat en artesà de la mirada i la paraula.

La teva maniobra rescata molt, Perejaume, i em rescata. En quedo fondament meravellat, i agraït en la grossa mesura en què te m’agermana encara més. Disculpa si t’ho dic a raig i amb pressa: tots dos sabem que el que hi ha a sota és solatge del vell, del de debò.

Una arbraçada ben surera,

Jordi.