Carles Fontserè. Un testimoni excessivament incòmode

Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Proa). Aquests són el títol i el subtítol del segon volum de les memòries de Carles Fontserè, de qui enguany, amb l’Any Fontserè, se celebra el centenari del seu naixement. Henry Ettinghausen en fa una lectura crítica.

El primer centenar de pàgines de l’obra parlen del brevíssim pas del seu autor per dos camps de concentració francesos i de les seves activitats artístiques a Perpinyà i Canet. Segons afirma Fontserè, aixoplugats per francesos que simpatitzaven amb la República, ell i Antoni Clavé, company seu a França durant l’exili, “podríem dir sense exagerar que estàvem vivint les meilleurs jours de notre vie’” (p. 34). Les tres-centes pàgines restants descriuen amb moltíssim detall la seva estada a París al llarg de la guerra. Com a tal, el llibre testimonia un període i unes circumstàncies que sens dubte cap català més ha relatat amb tanta il·lusió. Fontserè, conegut sobretot com a creador de cartells propagandístics durant la Guerra Civil, explica en aquestes memòries com aconsegueix, ara refugiat a França, guanyar-se la vida, i gaudir-ne, dibuixant còmics, organitzant l’enviament de queviures al mercat negre de París, etc., i finalment fent litografies per a la publicació com a llibres de bibliòfil d’obres de literatura espanyola i catalana.

La història que relata és el testimoni d’un home que, als vint-i-tres anys, es val del seu instint de supervivència, de la seva astúcia i enginy, per construir-se una vida remarcablement completa al llarg dels cinc anys de l’Ocupació alemanya. De fet, descriu punt per punt els seus estratagemes per evitar ser retornat a l’Espanya de Franco o enviat a la Legió Estrangera o a treballs forçats a Alemanya, com també les seves relacions amb d’altres companys d’exili i amb la seva mare i el seu germà, també refugiats. Parla sobretot del dia a dia col·laborant amb Clavé en treballs artístics, i de les nits donant feina als prostíbuls de la capital francesa. Es tracta, doncs, de les aventures d’un survivor dotat d’habilitats artístiques dins de la França controlada pels ocupants alemanys que van fer els possibles perquè la belle vie seguís funcionant, intentant oferir així la impressió superficial d’un París inalterat per la desfeta francesa.

Fins aquí, tot bé; i fins i tot, sens dubte, prou admirable. Però falta fixar-nos en un aspecte crucial del relat que encara no hem mencionat i que l’autor no amaga gens ni mica. Amb l’exèrcit alemany a punt d’entrar a París a començaments de juny del 1940, Fontserè fa un sopar d’acomiadament amb Jaume Miravitlles, que fugiria de la ciutat juntament amb centenars de milers de persones més. Tal com ho explica, durant el sopar, “Jo li dic que em quedo perquè ara arribaven els meus” (p. 200). Aquesta frase, que podria semblar d’una colossal ironia, resulta que no ho és en absolut. En efecte, al cap d’un mes de l’Ocupació, a mitjan juliol, Fontserè i Clavé es converteixen en col·laboradors –“els dos dibuixants titulars de la publicació” (p. 248)– de la revista La Gerbe, un periòdic definit pel mateix memorialista, en el títol del capítol 17, com “el setmanari de la col·laboració”. En realitat, va ser l’única revista en francès creada per l’Ocupació nazi. Tal com afirma Fontserè, “A en Clavé i a mi La Gerbe ens va resoldre la situació econòmica” (p. 252), una asseveració que resulta ser un understatement quan, poc  després, veiem que l’autor es vanta de com, “En els restaurants, com a reporters de La Gerbe, ens reservaven la millor taula, ens servien els plats més escollits i ens recomanaven els millors vins” (p. 269).

Fontserè minimitza sistemàticament la naturalesa de La Gerbe, que es caracteritzà per la seva glorificació del nazisme. No menciona el fet que el fundador de la revista, l’aristòcrata bretó Alphonse de Chateaubriant, després d’haver-se reunit el 1938 amb Hitler, havia quedat convençut que el Führer era el nou Messies. Tampoc no exposa que el setmanari rebé subvencions d’Alemanya, que exaltava la beauté morale de la capitulation, que la seva línia editorial preconitzava una Europa arianitzada i netejada de jueus i bolxevics, o que els seus principals contribuents, convidats pel mateix Goebbels, van ser aclamats a Nuremberg. Pel contrari, al peu de la reproducció d’una primera pàgina de la revista, Fontserè assevera que “La Gerbe no pertanyia a cap partit polític. Els seus col·laboradors provenien dels medis intel·lectuals més diversos” (pp. 192/3), i més endavant considera que “Essencialment era un setmanari francès però amb un clar sentit europeu” (p. 246).

Què volia dir l’autobiògraf per “un clar sentit europeu”? Encara que sembli mentida, per a Fontserè, Hitler fou un visionari de la unificació d’Europa. Per què? Doncs perquè “Es va creure que amb l’armistici […] es guanyava els francesos per a la causa de la nova Europa”, i afegeix: “Hitler es va equivocar en creure possible la unificació d’Europa abans de temps” (p. 223). Per més que costi de creure, aquesta visió d’una unió europea nazi és la que abraça Fontserè. Per això, lloa obertament la col·laboració amb el nacionalsocialisme i arriba a declarar que el col·laboracionisme “hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa francogermànica, germen de la unitat europea” (p. 245)! No és menys al·lucinant la seva idea que el nazisme podria haver afavorit la independència de Catalunya: “Alemanya, sorgida d’una confederació d’Estats lliures, podia ser més propensa a reconèixer una Catalunya sobirana dins una Europa dels pobles” (p. 279)!

En tot el llibre Fontserè es nega rotundament a criticar el nazisme, al mateix temps que no para de maleir els aliats. Quan assevera que “el triomf dels aliats el 1945 va comportar la consolidació de la dictadura franquista a Espanya durant trenta anys” (p. 74), sembla que s’oblida del fet que, si no hagués estat per Hitler, Franco no hauria derrotat la República. No condemna els alemanys per haver ocupat França, però vitupera De Gaulle perquè “Amb la seva acció […] introduí una greu divisió dins l’Exèrcit francès” (p. 233). Mentre censura la URSS per haver trencat el pacte germanosoviètic, elogia els alemanys per la seva campanya a l’est –“fou un gran exèrcit europeu [sic] el que Hitler va llançar en aquesta croada contra el comunisme” (pp. 381-2)–, mostrant així implícitament, el famós creador del cartell “APLASTAR AL FASCISMO!” (1937), el seu entusiasme per la División Azul (Per cert, ¿no parlava Franco d’una croada?). Fontserè equipara la declaració de guerra contra Alemanya, de part d’Anglaterra i França, amb la de Franco contra la República, tres anys abans (p. 75). Al mateix temps, Anglaterra és condemnada com a culpable dels problemes patits per la França ocupada: “Malgrat les propostes de pau de Hitler, la continuació de la guerra per part d’Anglaterra agreujà la situació creada a França amb l’armistici” (p. 270). I els bombardejos pels aliats de ciutats franceses i alemanyes son durament reprovats, mentre que no es fa menció dels danys infligits a Anglaterra pels bombarders i coets alemanys. I de Guernica, res de res.

Per a Fontserè, a vegades sembla que no hi ha res a triar entre l’Axis i els aliats. Referint-se al començament de la guerra, la tardor del 1939, ell declara sense cap mena de pudor: “tant se me’n donava que França guanyés o perdés” (p. 113). Per a ell, tan dolents eren els uns com els altres: “vaig fer botifarra als dos caps militars francesos enfrontats: el general De Gaulle i el mariscal Pétain. El meu nom no serà esculpit en el marbre honorífic dels que moriran pour la Patrie” (p. 119). Però això no és tot. De fet, Fontserè deixa ben clar que per a ell, a fi de comptes, els dolents són els aliats, per no haver evitat la guerra, ja que, “segons testificà anys més tard el general Heinrich Müller, cap de la Gestapo, Hitler era sincerament probritànic i volia la pau” (p. 116). Fins i tot a l’hora que acaba d’escriure aquestes memòries, l’any 1998, l’insigne cartellista de la República abandona (si mai l’hagués posseïda) tota noció de moral col·lectiva: “En política i història el Bé i el Mal són conceptes difícils de definir amb claredat perquè adquireixen diferents significats segons el país, les circumstàncies i l’època” (p. 245).

De manera inversemblant, Fontserè relata com “vaig preguntar-me: ‘Qui prefereixo que guanyi la guerra, els alemanys o els nord-americans?’” (p. 426). Però ja hem vist la seva contesta: ell considera que Hitler era un nou Carlemany que només va fallar intentant unificar Europa abans d’hora, mentre “amb la invasió nord-americana Europa deixava d’existir” (p. 427). Efectivament, Fontserè insisteix en parlar dels “invasors angloamericans” i fa mofa de la Resistència francesa i dels espanyols que s’hi van ajuntar, tractant els resistents de terroristes, afirmant, per exemple, que “En aquells anys l’antifeixisme necessitava –igual com ara– sumar màrtirs” (p. 99). Fins i tot arriba a pretendre que, amb l’Alliberació de França, “la repressió dels resistents francesos és comparable a la dels franquistes durant i després de la Guerra Civil” (p. 267). I, perquè quedi meridianament clar, ens explica que “Aquells dies de l’Alliberació de París, que per a tants francesos i, encara que sembli mentida, per a tants catalans són dies de glòria, per a mi foren uns dels més repulsius i odiosos de la meva vida” (p. 439). Així, és capaç de parlar dels “horrors de 1945” (p. 245), de denunciar amargament “la terrible repressió de la immediata postguerra” (p. 231) i de descriure la França de la fi de la guerra com “vergonyosament ofegada per l’anglès de l’ocupant nord-americà” (p. 74). No hi ha cap dubte: el més dolent de la pel·lícula és Estats Units, amb el seu suposat propòsit de conquerir el món. (Això, malgrat haver-hi viscut al llarg de les dècades de 1950 i 1960.) Tant és així que Fontserè protesta perquè als Estats Units s’havia prohibit “tota manifestació de solidaritat amb l’Alemanya nacionalsocialista” (p. 74). Al seu parer, “Els alemanys donaren proves constants d’una correcció i d’una urbanitat insospitades” (p. 225)!

Hi ha massa moments en aquest llibre en què al lector se li haurien de posar els pèls de punta. Com quan l’autor assegura que “Auschwitz, mitificat com a Gòlgota, ha provocat que molts jueus agnòstics o ateus recobrin la seva amagada i postergada religiositat i retornin a la fe ancestral dels seus antecessors” (p. 288): segons sembla, un argument perquè els jueus que sobrevisqueren a l’Holocaust agraïssin l’exterminació de sis milions de llurs parents. O quan es refereix als “anomenats [sic] crims de guerra contra la humanitat” i minimitza el destí dels jueus, tot donant-ne la culpa als Estats Units i a Anglaterra, per “no fer res per acollir-los” (p. 289). O quan vol fer creure que el racisme nazi neix del sionisme i al·lega que “El gran pecat dels racistes és haver congelat un cert ordre d’estudis en una doctrina, quasi en una ortodòxia, en lloc de considerar-los els començos d’una investigació oberta a noves aportacions científiques i culturals” (p. 291). O quan tracta diverses vegades els jueus com a suposats culpables reals de la guerra, o té la cara de reprovar Walter Benjamin per haver-se suïcidat amb precipitació, ja que, “Segons l’historiador Von sur Muhlen, Benjamin va malinterpretar la citació judicial de la policia espanyola, que només volia comprovar la seva documentació” (p. 289). O quan pretén que les matances de jueus a Catalunya a l’Edat Mitjana “foren més folklòriques que sagnants” (p. 293). O quan descriu dues revistes que considera com oferint més “agressivitat” que no pas La Gerbe com uns productes “excessivament provocadors” (p. 320). O quan es queixa que “Després de la guerra molts films de Hollywood han donat una imatge hostil d’alemanys i japonesos” (p. 331). O quan assegura que “La propaganda cinematogràfica nazi no pretenia convèncer sinó impressionar mitjançant el tema i la qualitat tècnica del film” (p. 333)…

A Un exiliat de tercera, el memorialista critica, una vegada i una altra, la manca d’ajut proveït pels exiliats de primera, o sigui, l’elit del govern de la Generalitat, a la massa d’exiliats de tercera, la gran majoria dels quals es van trobar internats durant mesos en camps de concentració infernals, i després, massa sovint, forçats a retornar a Espanya o a ser deportats a Alemanya. Ara bé, costa molt d’acceptar l’autoproclamació de l’autobiògraf com “un exiliat de tercera”. Només veient la fotografia que ell titula “La clàssica foto de París davant la torre Eiffel, just arribat, quan encara no tenia ni papers ni diners” (pp. 96-7), comprovem que arribà a París com si acabés de sortir del Ritz: un jove de casa bona, ben afaitat i pentinat, amb un vestit elegant, un mocador blanc a la butxaca, camisa blanca i encorbatat.

El Fontserè vell i barbut, amb aire de profeta del Vell Testament, que a la fi de la seva llarga vida es manifestava ferament pel retorn dels seus cartells de l’arxiu de Salamanca, era la mateixa persona que escrivia aquestes memòries que tanta vergonya aliena haurien de fer. Mentre fulmina contra les purgues de col·laboracionistes francesos efectuades després de l’Alliberació (per cert, a ell no tan sols no li va passar res, sinó que se li van encarregar cartells sobre la reconstrucció de la França de la postguerra), el terror usat pels alemanys per exterminar els que consideraven com els seus enemics durant l’Ocupació amb prou feines li mereixen un comentari. Una vegada i una altra, els nazis resulten ser els bons; els aliats i els resistents francesos, els dolents.

El que més hauria d’escandalitzar és, sens dubte, el fet que Fontserè hagués escrit i publicat aquestes memòries, no al final de la guerra, quan encara estava ficat dins del món de la col·laboració, sinó més de mig segle més tard, quan feia molt de temps que es trobava ben instal·lat a Catalunya, reconegut amb la Creu de Sant Jordi com el cartellista més cèlebre encara viu de la Catalunya en guerra contra el feixisme, i a punt de deixar-se retratar com el màxim símbol de la justa demanda pel retorn dels Papers de Salamanca. Convertir-se, el 1940, en actiu col·laborador de la revista més important de la col·laboració francesa amb el nazisme és una cosa. Però n’és indubtablement una altra revelar-se, el 1998, en el moment que acaba a Porqueres la redacció d’aquest segon volum de les seves memòries, com un pronazi convençut que no mostra cap mena de remordiment.

Sembla mentida la manca de criteri crític que varen demostrar pràcticament totes les ressenyes d’aquesta autobiografia quan la publicà, el 1999, Proa, editorial del Grup Enciclopèdia Catalana, amb l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat, i quan, l’any següent, obtingué el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. Sobta també com la publicitat de l’Any Fontserè no fa la més mínima referència al seu paper durant l’Ocupació de França ni als seus sentiments pel que fa al cas. A l’hora de celebrar els centenaris de persones remarcables, convé aprofitar l’oportunitat per intentar mirar-les a la cara, sense por ni adulació. En aquest cas, qui vulgui enfrontar-se honestament amb Un exiliat de tercera trobarà que el llibre és l’autoretrat d’un col·laboracionista totalment impenitent.